Mirada perduda, a l'infinit. Llavis prominents que fregaven la sensualitat, però secs i malmesos. Nas esgarrapat, cabells desendreçats, i massa prima per la roba que portava, que feia la sensació que no la duïa posada sinò que li cobria com un llençol. Mans plenes de ferides antigues i de no tant antigues. I una bona quantitat de bruticia.
Estranyament no em feia llàstima la imatge d'aquella noia estesa al terra, agitant-se per l'incomoditat del lloc on lleia i del soroll a aquella andana del metro.
Ajudant-la a seure al banc li vaig preguntar el nom, i dolguda i irritable no em va respondre. Forats als braços m'explicaven quina era la seva actual afició, i com a resultat, un sonambulisme químicament forçat. Ànima i cervell desmembrats, víctima sense identitat, ombra del que va ser, sense un demà, i un passat de records oblidats. El seu cap cercava un lloc on recolzar-se i les seves mans una abraçada rarament de vegades trobada. Moviments involuntaris d'autoprotecció i paraules avariades que regalava a tothom qui s'apropava.
No podia fer res més per ella, i això em trencava l'ànima. La misèria d'un món massa ràpid i interessat. Una mirada d'agraïment va ser el seu comiat. Ho recordo.
Vull pensar que continua voltant per on sigui, però en ment tinc el record de les fiblades que la mort li va donar als seus braços.
La distància de dies desdibuixa ja la noia, però dubto que esborri la seva mirada de comiat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada