Cada vegada més gent sense escrúpuls s'aprofita d'una falsa condició de minusvalid o dona amb una sensible situació, per a rebuscar a la nostra moralitat i estafar-nos, una o més monedes. Parlo de dos casos concrets. El primer un home d'uns 50 anys, llagues a les cames, crosses, amb evident dificultat per caminar, pantalons arremangats, cara trista i llarga. Un espectacle que sincerament està ben muntat pel realisme que l'acompanya. L'altre dia va ser deteningut al metro pels vigilants de seguretat, dient-li que perquè enganyava a la gent si no tenia dificultats per caminar. El senyor va agafar les crosses i, com si es tractés d'un miracle bíblic, va sortir corrents per davant dels nois joves de seguretat.
El segon cas és de ben segur conegut per vosaltres, l'exèrcit de dones rumaneses que amb aspecte brut, esgrimeixen la foto del seu hipotètic nadó amb tubs al nas a una sala d'hospital. Dones que s'encarreguen de burxar a les conciències,amb un gemec a la boca i fent escampar la paraula "sort" com si fos una maledicció, mentres els seus marits es dediquen al tràfic de drogues, a les xarxes de prostitució, moltes d'elles al Rabal, amb cotxes de gama molt alta, màfies i amb seguretat en molts més delictes.
Així és la punta de l'iceberg d'aquest negoci de la misèria a Barcelona.
dimarts, 5 d’octubre del 2010
diumenge, 3 d’octubre del 2010
VÍCTIMES DE SOMNIS SOCIALS
Mirada perduda, a l'infinit. Llavis prominents que fregaven la sensualitat, però secs i malmesos. Nas esgarrapat, cabells desendreçats, i massa prima per la roba que portava, que feia la sensació que no la duïa posada sinò que li cobria com un llençol. Mans plenes de ferides antigues i de no tant antigues. I una bona quantitat de bruticia.
Estranyament no em feia llàstima la imatge d'aquella noia estesa al terra, agitant-se per l'incomoditat del lloc on lleia i del soroll a aquella andana del metro.
Ajudant-la a seure al banc li vaig preguntar el nom, i dolguda i irritable no em va respondre. Forats als braços m'explicaven quina era la seva actual afició, i com a resultat, un sonambulisme químicament forçat. Ànima i cervell desmembrats, víctima sense identitat, ombra del que va ser, sense un demà, i un passat de records oblidats. El seu cap cercava un lloc on recolzar-se i les seves mans una abraçada rarament de vegades trobada. Moviments involuntaris d'autoprotecció i paraules avariades que regalava a tothom qui s'apropava.
No podia fer res més per ella, i això em trencava l'ànima. La misèria d'un món massa ràpid i interessat. Una mirada d'agraïment va ser el seu comiat. Ho recordo.
Vull pensar que continua voltant per on sigui, però en ment tinc el record de les fiblades que la mort li va donar als seus braços.
La distància de dies desdibuixa ja la noia, però dubto que esborri la seva mirada de comiat.
Estranyament no em feia llàstima la imatge d'aquella noia estesa al terra, agitant-se per l'incomoditat del lloc on lleia i del soroll a aquella andana del metro.
Ajudant-la a seure al banc li vaig preguntar el nom, i dolguda i irritable no em va respondre. Forats als braços m'explicaven quina era la seva actual afició, i com a resultat, un sonambulisme químicament forçat. Ànima i cervell desmembrats, víctima sense identitat, ombra del que va ser, sense un demà, i un passat de records oblidats. El seu cap cercava un lloc on recolzar-se i les seves mans una abraçada rarament de vegades trobada. Moviments involuntaris d'autoprotecció i paraules avariades que regalava a tothom qui s'apropava.
No podia fer res més per ella, i això em trencava l'ànima. La misèria d'un món massa ràpid i interessat. Una mirada d'agraïment va ser el seu comiat. Ho recordo.
Vull pensar que continua voltant per on sigui, però en ment tinc el record de les fiblades que la mort li va donar als seus braços.
La distància de dies desdibuixa ja la noia, però dubto que esborri la seva mirada de comiat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)