PROPERA ESTACIÓ: EL NEGOCI DE LA MISÈRIA

Cada vegada més gent sense escrúpuls s'aprofita d'una falsa condició de minusvalid o dona amb una sensible situació, per a rebuscar a la nostra moralitat i estafar-nos, una o més monedes. Parlo de dos casos concrets. El primer un home d'uns 50 anys, llagues a les cames, crosses, amb evident dificultat per caminar, pantalons arremangats, cara trista i llarga. Un espectacle que sincerament està ben muntat pel realisme que l'acompanya. L'altre dia va ser deteningut al metro pels vigilants de seguretat, dient-li que perquè enganyava a la gent si no tenia dificultats per caminar. El senyor va agafar les crosses i, com si es tractés d'un miracle bíblic, va sortir corrents per davant dels nois joves de seguretat.
El segon cas és de ben segur conegut per vosaltres, l'exèrcit de dones rumaneses que amb aspecte brut, esgrimeixen la foto del seu hipotètic nadó amb tubs al nas a una sala d'hospital. Dones que s'encarreguen de burxar a les conciències,amb un gemec a la boca i fent escampar la paraula "sort" com si fos una maledicció, mentres els seus marits es dediquen al tràfic de drogues, a les xarxes de prostitució, moltes d'elles al Rabal, amb cotxes de gama molt alta, màfies i amb seguretat en molts més delictes.
Així és la punta de l'iceberg d'aquest negoci de la misèria a Barcelona.

VÍCTIMES DE SOMNIS SOCIALS

Mirada perduda, a l'infinit. Llavis prominents que fregaven la sensualitat, però secs i malmesos. Nas esgarrapat, cabells desendreçats, i massa prima per la roba que portava, que feia la sensació que no la duïa posada sinò que li cobria com un llençol. Mans plenes de ferides antigues i de no tant antigues. I una bona quantitat de bruticia.
Estranyament no em feia llàstima la imatge d'aquella noia estesa al terra, agitant-se per l'incomoditat del lloc on lleia i del soroll a aquella andana del metro.
Ajudant-la a seure al banc li vaig preguntar el nom, i dolguda i irritable no em va respondre. Forats als braços m'explicaven quina era la seva actual afició, i com a resultat, un sonambulisme químicament forçat. Ànima i cervell desmembrats, víctima sense identitat, ombra del que va ser, sense un demà, i un passat de records oblidats. El seu cap cercava un lloc on recolzar-se i les seves mans una abraçada rarament de vegades trobada. Moviments involuntaris d'autoprotecció i paraules avariades que regalava a tothom qui s'apropava.
No podia fer res més per ella, i això em trencava l'ànima. La misèria d'un món massa ràpid i interessat. Una mirada d'agraïment va ser el seu comiat. Ho recordo.
Vull pensar que continua voltant per on sigui, però en ment tinc el record de les fiblades que la mort li va donar als seus braços.
La distància de dies desdibuixa ja la noia, però dubto que esborri la seva mirada de comiat.

POLÍTIQUES DE TALLA I ENGANXA

Diferents grups polítics comencen a donar fàstig, no s'han celebrat les eleccions i ja es comencen a repartir el pastís amb governs en coalició, assegurant-se els seus butacons i la conservació o l'augment dels seus poders d'una Generalitat que cada vegada més fa pudor a corromput, a corrupció. Es fan apostes si serà PP-PSC, PSC-CIU, CIU-ERC, . . . Tenint en compte les 2 variables, una la dels partits minoritaris com Ciutadans, que és segur que vagin de la mà del PP, i una altra és la variable de qui serà el nou president de la Generalitat quan en coalició mínim són dos quins es barajaran. Que aquestes coses puguin passar em revolta les entranyes, i crido demanant que qui guanyi les eleccions governi, sigui en majoria o en minoria, i si desprès es volen fer pactes per arribar a un consens un temes particulars o per guanyar estabilitat, que es facin, això si, sempre amb coherència i criteri, i amb ideologies properes, i no pas per emplenar-se les butxaques, i sí per treballar-hi per a Catalunya i, com és el meu desig, per l'INDEPENDÈNCIA i la neteja del govern.

QUI FOS NADÓ DE NOU

No ho podia imaginar, aquell nadó no feia res per desviar la seva vista de mi. D'ulls d'un negre profund que ni panpalluguejaven. Al seu carret de quatre rodes, d'aquests moderns que semblen un tot terreny amb tracció total, estava assegut, inmòbil, tafanejant tot el que li passava per davant, en aquest moments a un mateix. La nena tenia el cabell curtet, molt ben arreglat, com tallat molt acuradament. I de vegades intuïes una ganyota com un sonriure furtiu, encara que segur eren gasos. Li estava donant una bona pallissa a un xumet, amb les galtes rosades, movent-se en totes dimensions. Agafava un clauer, segurament d'algun dels seus progenitors, i el bellugava amb desesperació. La carona de felicitats era indescriptible. Quina embella, qui fos de nou nadó per disfrutar de nou de les coses més singulars i simples!

ELECCIONS PER DECIDIR

Ja hi ha data, el 28 de novembre. Ho va anunciar ahir el President de la Generalitat, afegint com a comentari que ens ho pensem bé a qui votarem, i subliminalment aterroritzat per l'increment lògic del sentiment independentista, impossible parar, en part gràcies a la seva incompetència i per voler mirar més per Espanya i no pas per Catalunya. Els medis (TV i diaris) reflexen la notícia de diferent forma, des d'ignorancia dels fets fins a primeres planes. Partidisme ressolutiu d'interessos manipuladors. I és ara quan començarà la guerra de descalificacions, i dessitjo de tot cor que acabin les coalicions que no tenen raó de ser i només responen a l'egoisme i l'avarícia que el tast del poder els hi provoca, com el famós tripartit o l'impensable unió PP-PSOE ja existent al País Vasc, que fan treure del govern al partit més votat i en teoria guanyador de les eleccions, injusta i incomprensible Llei Electoral.

INMIGRACIÓ I INCIVISME COMENCEN A ANAR DE LA MÀ.

L'esperit cívic que tenia la ciutat de Barcelona està desapareixent, en gran motiu per la gran quantitat d'inmigrants que, il.legals o no, ens estan colonitzant, ja que mantenen els seus costums i maneres, que aquí són del tot inciviques. Crits, música a altes hores de la nit, comportament salvatge als transports públics incloent no pagar-ho, i una llarga llista de malifetes, entre les que destaquem la d'orinar al carrer. No hi ha manera d'aturar-ho? Estem al paradís de la delinqüència de carrer, sense restriccions per part de ningú, i amb total passivitat per part de la policia. Les autoritats no saben el nombre d'inmigrants ni per aproximació. Aquests fets bandàlics s'han multiplicat exponencialment en els últims anys. Ens veiem impotents per denunciar-ho, ja que, independentment del buit legal que hi ha, són gent que agafa represalies violentes contra tu, perquè així és la seva cultura, una cultura de "vendetta", de desproposit i d'impunitat. I això és el principi, encara ha de venir el pitjor.

ELS MEUS PARES

Dedicat als meus pares.

PARE
D'una vida coneixem el principi, i no pas el final, no és com el trajecte d'un autobús, i espero que el viatje de la vida del meu pare sigui encara més llarg. Conductor d'autobusos durant mitja vida, i ara a la jubilació monitor de l'aula informàtica d'un centre de la gent gran d'allà on viuen. Home sever, però flexible, de poques oportunitats, però ben aprofitades. Com un bon vi que guanya amb el temps, home ara complet d'un passat incomplert, leial, incendiari de bondat, cristià de poca perseverància, però pare sense igual. Donador incondicional a una època de transició entre l'individualisme i l'èsser social, i a l'inrevés. Sonriure perpetu. Amable senzillesa. De la seva boca de vegades no surt la Reial Acadèmia, però parla el just i escolta molt més. Simples pinzellades a la pintura d'un home íntegre. Experiment exitós tenint en compte els precedents passats d'èpoques sense normes.
Un gran home darrera d'una també gran dóna, la meva mare, de major complexitat però igualment entregada als seus.

MARE
D'inflexible tendresa, cap invisible de molts i amant dels seus. Dóna senzilla, però exemple viu que per ser elegant no cal tenir molts diners sinò bon gust. Veu i ànima privilegiades donades per lluir a les arts escèniques. Mirada trista i patidora per definició. En molts moments fa el què els seus pares li van posar de nom. Perseverància i amor són les seves millors cartes.

Gràcies als meus pares sóc qui sóc.
Ents diferents en un individu diferent.

EL FUTUR DELS CONEIXEMENTS I LA MORAL

Txips de conducta, implants de coneixement, ciberpersones. El futur està molt més aprop del què ens pensem, em comentà un amic d'un tal senyor Google. Però on arriba el dilema moral? Pensem en una persona que necessiti parlar xinés natiu urgentment pels seus negocis, i es faci col.locar un implant d'aquest idioma. Si té molts diners la versió de l'implant serà l'original. I si en té poc? L'instalaran una versió beta que contingui publicitat?
O si aquest implant interaccionés, de manera fraudulenta, amb la nostra conducta normal modificant-la, per exemple en ser compradors més compulsius o en votar a un altre partit polític que no és el teu. On arribaria el dubte moral i el poder d'aquestes futures empreses?
Jo vull coneixements, és el meu major somni i obsessió, però seria capaç de posar-me en mans de desconeguts per tal d'aconseguir-ho? Qui controlarà a aquests per a què no utilitzin el meu cervell com una tanca de publicitat amb cames? El futur encara planteja molts dubtes, tenim encara temps per rumiar-ho i decidir.

NECESSITAT DE SENTIR

Mentides inoportunes, veritats incòmodes, i històries desconcertants que provoquen esgarrifances, són traduïdes en un nou tipus de cinema de terror, tot i exagerant els súbtils matissos per aprofitar-se de la susceptible sensibilitat de l'espectador. Remakes amb més càrrega de terror i violència que els seus originals, per tal de vèncer la dura barrera de la credulitat d'un espectador endurit amb la baixa repressió dels telediaris a l'hora d'ensenyar escenes violentes. On ha quedat el cartell de "aquestes imatges poden ferir la sensibilitat de l'espectador"? Ens hem convertit en personatjes passius d'una història real, incapassos de sentir les emocions més humanes i arrelades en la nostra primitiva ànima? Necessitem retrobar nous moments d'inspiradora sensibilitat, per despertar els nostres sentiments i anyels, i tornar a emocionar-nos, a sentir por i a enamorar-nos.

ESPANYA PER LES PINCES

En un temps on la política espanyola està de vacances i que els representants del poble llueixen uns fantastics bronzejats (donant exemple als milions de persones que no n'han tingut per la crisi, l'atur i d'altres), tant PSOE com PP, mateix gos amb diferent collar, fan el seu agost aprofitant-se d'un país amb moltíssimes carències, on es prioritza ajudar a l'estranger abans d'ajudar als de casa. Uns amb polítiques socials que discriminen als d'aquí, i d'altres amb polítiques econòmiques que empobreixen més, però tots defensant-se amb urpes i dents per no abandonar els seus butacons. I jo dic que aquest país, Espanya, es subjecta amb pinces i qualsevol cosa la pot fer trontollar de nou i caure una vegada més al fang, sent els de sempre els perjudicats.

Tremolem si, per casualitat, no pensem en l'independència de Catalunya com a única sortida viable, ja que pel camí espanyol patirem encara més, i no m'agradaria ser profeta a la meva terra, però patirem. Aprofitem les oportunitats per poder començar amb un canvi, un canvi cap a la fi de la corrupció, del malbaratament dels serveis, de la inmigració il.legal. Un canvi radical cap a la INDEPENDÈNCIA DE LA NOSTRA TERRA, perquè ja estem cansats . . . diguem PROU a Espanya! Visca la terra lliure!!

LA FI DE LES FESTES DE SANTS D'ENGUANY

Diuen que tot té la seva fi, i les festes de Sants no són una excepció. Els carrers decorats han passat a formar part de les deixalles al costat dels contenidors i llocs habilitats per l'ajuntament per a la recollida d'aquesta especial brossa. Art temporal amb data de caducitat.

Llums, cartró, plàstic, pintura i escuma blanca, amb una gran quantitat d'imaginació i il·lusió. Festes on la música i l'alcohol sembla que no s'esgotin mai. Ara ja de nit els carrers buits són testimonis d'una festa multitudinària, aquest any marcades per les protestes pro etarra com ja va passar a les festes de Gràcia.
Hores i hores de feina dels veïns, amb un propòsit, i un irremediable final. No puc evitar sertir llàstima per uns artistes on la seva obra mai no serà de nou exposada.

FUNCIONARIS

Funcionari, simpatia i treballar quan tothom està de vacances, no són tres conceptes que freqüentment es trobin a la mateixa vegada i vagin de la mà, però sí, n'he trobat una.
Aquest any no faig vacances, em diu amb un sonriure enigmàtic. Serà que el personal de l'ajuntament ara es contractat amb la imprescindible capacitat de tenir poders màgics? Què posen al CV? Altres habilitats: Bruixeria? Sonriures no propis d'una persona castigada a no tenir vacances, i menys si pertany al funcionariat.
Serà la nova generació de funcionaris?
Prometo tornar per descobrir més individus com aquesta bruixeta tant amable. Visca per l'Ajuntament!

ELS ANGLESOS I ELS AMERICANS VAN DE LA MÀ EN QÜESTIÓ DE MORAL

Sorprenent notícia la d'un ajuntament anglés que va pagar els serveis de varies prostitutes a un noi discapacitat al carrer Vermell d'Ansterdam. El govern anglés no només paga cases a divorciades amb fills que hi poden treballar, sinò que paga viatges a nois discapacitats amb un suplement per prostitutes, només per a què el noi aprengui a ser un home. Quina bajanada quan tots els anys a l'hivern moltes persones grans moren congelades perquè no tenen diners per pagar la calefació. Aquest és el primer món? On està la moral anglesa de tenir cura dels seus grans?
I per falsa moral, l'americana. S'escandalitzen si veuen un pit a la televisió, o són capasos de donar en diferit amb uns quants segons de retard  la cerimònia d'entrega dels Oscar's per evitar un escàndol, i mentrestant són el primer productor de porno del món. Què podem esperar d'un país que té més de tres armes per persona, incloent als nadons acabat de nèixer, defensant una llei de fa quasi tres segles? De la moral no se'n parla ni es dóna cops al pit, sinò es demostra, i sembla que anglesos i americans no són bons exemples.

SI LA POLÍTICA ES POGUÉS DECIDIR PRENENT ALGUNA COSA A UNA TERRASSA D'UN BAR ...

L'altre dia, prenent alguna cosa per beure a una terrassa d'un bar, amb dos amics, un advocat i un periodista de la BTV, amb música llatina de fons d'un local annex, llum de fanals, i una temperatura suau d'un estiu calurós, semblava que intentèssim solucionar un problema clar a la política catalana, i amb la clara intenció per part dels tres de somiar amb una realitat propera, l'independència de Catalunya. Es van barallar noms, partits, projectes, i intencions, concloent que hi ha una falta de lideratge clar i una determinació de treballar per la independència, on aquest sentiment, aquesta intenció pugui ocupar el primer lloc en la llista de coses a fer en el cas de guanyar les eleccions amb la majoria suficient per governar en solitari o amb un altre partit amb propostes semblants.
Una entrevista a l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, al diari Avui d'aquest diumenge, sembla que ens hagi llegit el pensament, ja que paraules seves van ser "Sense lideratge fort no hi haurà independència" i demanava l'unitat de partits per assolir aquest objectiu.
Sense dubte, la sentència del Tribunal Constitucional ha fet un favor a l'independentisme perquè ha obert el ulls a molta gent, que encara confiava en l'autonomisme o en la creació d'un estat federal.
Ja s'ha anunciat un principi de negociacions entre Joan Laporta (SCI Solidaritat Catalana per la Independència) i Joan Carretero (RI Reagrupament per la Independència) per tal de presentar-se conjuntament a les eleccions, i així aconseguir un partit amb força per declarar unilateralment la independència, celebrar un referèndum i construir un estat català dins la UE.

Ja ho deia el Conseller d'Economia Antoni Castells, "la Generalitat té problemes greus per complir el seus compromisos", i ara la Generalitat i els qui governen no tenen cap opinió clara a favor de la Independència quan des del carrer se'ls hi demana.

TEATRE

El teatre és històricament una font de cultura, llengua i art combinades damunt l'escenari.
El teatre però està en crisi, amb locals tancats o reconvertits en hotels o similars.

Avui obres mediocres o de dubtosa qualitat, escenaris desilusionants com decebadors actors, monòlegs que freguen l'absurd, actors jubilats en obres-embrions pseudoinnovadores de parla fàcil i poc contingut.

L'alternativa: Teatre al carrer sense els focus i sense tant context visual, teatre de major qualitat, teatre ignorat i apartat pel gran negoci de les falses reposicions i caduques representacions, un negoci que en questió de diners no ha penjat el cartell de "Tancat per vacances". Una bona opció per l'enamorat del teatre, del romàntic en extinció, del qui espera tornar-se a emocionar, amb llàgrimes o rialles, per part d'actors on el carrer és el millor escenari, el de la vida real mateixa. Quin gran espectacle!

TAXI

El món del taxi com ho coneixem està desapareixent, la "nada" s'està apoderant d'ell (Endless History). La causa d'aquest final, i que consti NO SÓC RACISTA, és la inserció d'una munió d'inmigrants a les flotes de taxis, de moltissimes nacionalitats, per a ocupar llocs que segons l'Ajuntament i la Metropolitana del taxi es necessiten. Aquests organismes van parlar amb les flotes de taxis (Garrido, ...) i els van proporciona taxes de llicencies molt més baixes i examens per accedir-hi de dificultat encara més baixes. Aixi assolim un estat de competitivitat que acaba amb la camaraderia pròpia del món del taxi, molt relacionada amb el respecte i les prioritats, donat que aquests inmigrants no ho respecten. També baixa la qualitat del servei al tenir un conductor al volant que si no fos pel GPS estaria molt perdut, tenint que preguntar com poder anar a un Hospital o a una estació de trens, a un altre taxista que si en té aquest detall de qualitat.
Us explicaré que ahir a la nit vaig agafar un d'aquests taxis d'inmigrants, concretament un xinotaxi. Només entrar saludo en castellà (ja vaig veure que el català ni intentar-ho), i apropant una llibreteta em diu que "no hablo tu idioma" i posant a la mateixa vegada una mà ja al GPS. Al següent semàfor vaig baixar del taxi i vaig esperar un altre taxi.
On han quedat les converses de vanalitats amb el taxista per anar entretinguts, el no començar a donar voltes per Barcelona per caprici del GPS.
Reivindico el bon servei al taxi com a transport public que és, que ja s'ho mereix. La propera vegada tindré que aprendre xinés o àrab per poder anar en taxi a Barcelona.

LA TEORIA DEL CAOS

Dona'm una oportunitat per entendre l'entremaliat caos on la vida al món occidental es manté. L'enrrenou establert, per uns senyors en còmodes butacons, és l'essència perfumada del ciutadà, paràsit d'una civilització autodestructiva de la que formem part tots nosaltres.
No busquem pas cap més mentida, però qui no ha mentit alguna vegada? La mentida i la decepció formen part de la naturalesa de l'home. Som titelles en mans innocents i inexpertes, trossos de paper insuficients per escriure o dibuixar que somien ser una obra d'art amb un missatge universal.
Eliminem l'embolcall que ens manté presoners, fet de drets i deures, vergonyes i pors, i aixequem el vol!
Així per a escapar d'aquest caos hem de començar per nosaltres mateixos, redefinir el nostre entorn molecular i fer que el nou home vulgui endreçar el desastre i que això fos contagiós, com aquell virus que enganyat s'utilitza per a fins sanitariament bons (terapia vírica en l'ús de virus controlats per a modificacions celulars). I així amb el temps, canviarà la nostra percepció del caos en una nova percepció de l'ordre universal, una mica més lliure, una mica més ordenat, arribant a pensar que ordre i llibertat hi poden conviure. Quina utopia!!!

BAR CEL ONA

Ja no soportava la xafogor de Barcelona, les zones amb olor a pixum ni l'olor corporal dels inmigrants que hi treballaven. Seguia al peu de la lletra la guia del meu pare, que demanava a crits la renovació de la seva encuadernació.
Assaig turístic per la visita de la meva amiga Juliet el proper cap de setmana, ofegant l'agost, concretant cites per programar.
Molts banus fullegant l'aire humit d'aquesta Barcelona amb caire romàntica, conreada de comerços i topmantes, de runa antiga i formigó, de vidreres i plantes de balcó.
Porta de la Catalunya i de la catalanitat, amb polítics d'inoportuna ineficàcia, dedicats al seu profit particular, i sense vergonya en declarar-ho com a gastos varis.
Somnis de qui vol sortir de l'habitació del pis de lloguer per començar una nova vida, del qui busca una cançó al MP3 sense títols com si busqués acaronar-se amb les lletres que li retornen a temps millors.
Mares sense fills, i fills de festa, música per tot arreu, i un adéu siau al silenci d'una ciutat mai adormida a l'estiu.

PRINCIPIO .... FIN .... MÉTODO .... HISTORIA

Había decidido mentirle. Sacando el fajo de papeles de aquella cartera de piel sintética, regalo de mi hermana, había tomado esta decisión. No debía enterarse de que no podría cumplir la promesa que le hice y que me costó lo suyo para poderla convencer que me dejara hacer ese viaje. Mamá era así de persuasiva, a golpe de promesas, como de talonarios, iba formando y reformando la educación de sus hijos, los cuales echaban de menos el calor de la caricia y el aliento de un beso.

Contaba con diez años menos, treinta y pocos de mi existencia, que decidí volver a mi Barcelona de donde nunca debí salir. Ya entonces la palabra que más sonaba era “crisis”. Hasta las calles y los edificios del casco viejo parecían rezumar esta palabra, lugares donde la inmigración y el desaliento por la falta de trabajo causaban estragos en el ánimo de los barceloneses de imitación, aumentando a su vez la delincuencia y el pavor de ver a una policía incapaz de controlar el caos que se avecinaba.

Me había rebelado contra mi vida anterior, hasta el punto de abandonar el hogar de mis padres a los que, por necesidad, había acudido tras mis problemas con mi ex esposa y la custodia de mi hija.

Fue la época en la que me reencontré con mi amiga Fina, alabada y deseada, querida y añorada. Ella, sorprendida por la decisión que había tomado, se cuestionaba si me había precipitado, pero a la vez se alegraba de tenerme otra vez cerca, a su amistad inmortal y a su amigo fiel.

Mi retorno no lo anuncié a pleno pulmón, sino que fue un retorno discreto, sin que muchos conocidos supieran de él, pero aún tenía el dolor de mi derrota por el engaño, y la vergüenza del perro que vuelve al amo con la cola entre las patas sabiendo que había hecho mal. Pero mi decisión de volver era firme y sin duda deseaba empezar de nuevo, pobre, casi sin recursos, pero con la ilusión del joven que inicia un camino nuevo y está ávido de aventuras.

Mi vida se había vuelto simple y asceta, hasta el punto que durante las cercanas Navidades lo pasé algo mal por la falta de los recursos a los que habitualmente estaba acostumbrado, pero durante esa Navidad pasaron cosas que me emocionaron a pesar de mi circunstancia personal. La Nochebuena la fui a pasar a casa de Ignacio, Nacho para los amigos, y de su esposa Wendy y su hija Ada, la pequeña es la más maravillosa ahijada que uno puede desear. La reunión con su familia me hizo recordar lo bonito que es tener familia y estar todos juntos en esas fechas. Mi corazón estaba destrozado y la familia de Nacho fue como la cinta adhesiva que unía los pedacitos de mi alma.


..... TO BE CONTINUED

BENVOLGUTS AMICS

Si pogués estirar el coll com una girafa i descobrir que el passat i el futur es mesclen en un present, i que els amics hi tornen sempre, seria d'allò més feliç. Benvolguts amics que hi tornen, que són teus, que els hi has de cuidar, estimar i conservar. Família de NO SANG (anglicisme que m'encanta) però tant dintre del teu cor que et fa pessigolles només de pensar-hi. Proposa un nom i et diré que sí, proposa dos i potser també el diré que sí, però no més de cinc o sis candidats nomenats com AMICS. Aquestes paraules són d'agraïment, un gràcies als quatre vents, un homenatge als meus AMICS i dir-vos que us estimo i que sempre esteu al meu cor. Vosaltres ja sabeu qui sou. Gracies

UNA TARDA A LES FESTES DE GRÀCIA

Un any més els carrers de Gràcia, engalanats amb moltíssims motius, atapeïts de gent, presenten les mateixes característiques que d'altres anys, és a dir, bruticia, bandes musicals escessivament sorolloses, i l'olor a marihuana.
L'espai, les estacions, boscos de fades i follets, món del còmic, i molts altres són els temes com s'han decorat molts de carrers, tots competint per a convertir-se en el millor decorat i acabar amb l'hegemonia del carrer Verdi.

I una sorpresa almenys per mí. Alguns balcons particulars engalanats com a taules parades i preparades per a sopar. Ummm quina gana!!!!

Això sí, si vols sopar sense cues i sense preses has de sortir de Gràcia.

FESTA MAJOR DE GRÀCIA 2010

Ahir es va donar el tret de sortida a unes festes, molts anys polèmiques pels aldarulls i violència al carrer, amb el pregó, enguany pel cuiner gracienc Isma Prados, un pregó mai millor dit una mica insuls i amb poca "chicha", i amb la presència de molta carn en forma d'autoritats del consistori, districte i com no del nostre "estimat" alcalde de Barcelona. Alcalde que es va dedicar a disfrutar de la celebració de la festa amb cert color vermellós a la seva cara i només encoratjant als graciencs i vistitants amb un "Visca Gràcia!".

Un seguit de balls dels gegants del consistori al so de cobla catalana, el Sol i la Lluna dançant al voltant de la representació de la torre de la plaça de la Vila (del segle XIX) volent representar que Gràcia és el centre del món des d'on el Sol i la Lluna giren (una mica prepotents en la meva opinió, això sí dintre de la meva modesta opinió de NO gracienc).

Tocs de bastons i trabucaires (més d'un nen va sortir plorant per l'estrident sorroll d'aquestes armes) van continuar després dels balls i la tamborilada.

I a continuació la colla castellera ens va obsequiar amb dos castells sencillets però que van agradar.

Avuí tornem a les festes, per poder veure el resultat de la decoració dels carrers, que ahir a la tarda era d'un ritme frenètic per poder tenir-les enllestides avuí. Veurem el resultat de tants esforços amb una bona dosi d'imaginació. Que us vingui de gust!

GENT ESTÀNDARD

Podem classificar la gent entre estàndard i no estàndard? Quin és el criteri? Hi ha estadístiques de quants són estàndards i quants no? Els no estàndards són aparentment normals o tenen cert color verdós a la pell? ...
Aquestes i una munió més de preguntes m'han passat pel meu cap quan he vist aquesta tarda una DKV rotulada amb les següents paraules:   ASSOCIACIÓ DONES NO ESTÀNDARDS

Després del meu embolic mental per l'impacte visual de la imatge, la rotulació em donava una sorpresa més, el logotip és una bruixa en un fons de color V amb escombra i "remolí" (suposadament ve a indicar una cadira de rodes). Tornem a la "bruixa". És aquest el símbol de la dona NO ESTÀNDARD?

En realitat és una associació per a dones amb discapacitat i com el món es comporta amb elles. M'ha agradat un parell de frases de la seva pàgina web (www.donesnoestandards.cat) que faré un tallar i enganxar perquè no tenen res a menysprear:

 Per a nosaltres "integrar" vol dir donar a la persona discapacitada físicament, el lloc i la funció que li correspon de veritat, de manera que no sigui un "més a més", sinó que sigui un "més".

Encara que els continguts de la web són del 2006 crec que aquesta associació és ni més ni menys NO ESTÀNDARD.
Una salutació cordial a tots aquells (homes i dones) que malgrat les incapacitats tenen esperit de superació, amb o sense l'ajut de la societat, que per definició la calificarem erròniament com ESTÀNDARD.  Visca els/les NO ESTÀNDARDS!!!!

L'INDEFENSIÓ DE LA GENT DE A PEU DAVANT DE ...

Amics, no por ser que el món sigui del "grans i poderosos", i la gent de a peu es tingui que conformar amb les molles que aquests deixen caure. Ens trepitgen, en patejen i malgrat tot pretenen tenir raó, i així els seus grans advocats, amb grans maletins, i vestits de marca, són els seus sicaris per tenir-nos en un puny cagats de por.

Gent del carrer que si no vigila són atropellades amb els seus macropoders i pressumpta omnipresència. Tinguem criteris clars, truquem on s'hagi de trucar, però pretenguem una revolució des de cada una de les nostres llars, perquè la gent del carrer unida és poderosa, i en realitat ells ens tenen por, perquè tenim iniciativa, estem farts d'estar sota el jou del poderós. És hora de cridar.
Però tinguem cura de les nostres passes, tots ens volen parar. Segur que si ens entretenim llegint missatgets i altres coses, segur que ens passa per sobre un altre tipus de "poderós".

SUSANA

Primer de tot, en nom de la poca gent que segueix el blog i d'un mateix, et volem felicitar amb un .....

 FELICITATS!!!! 

Esperem que passis un molt bon dia del teu sant i que continuis contagiant aquest sonriure tant meravellós que tens a tots els "anglesitos" que hi trobis.

T'estimem molt!!!!

PUBLICITAT

Publicitat i televisió van de la ma ja fa molts anys, això ja ho sabiem, però aquesta relació d'amor-odi és cada vegada més insocial i complicada amb un espectador, un espectador que desitja un entreteniment i reb a canvi un tracte d'ovella de pastura o de mico de fira. Fins i tot crec poder dir que la televisió controla el que pensem, fem, estimem, consumim, i fins i tot controla com tractem quan som malalts o volem complir necessitats fisiològiques ancestrals. Crec que aquests anuncis estan dissenyats per a què si no tens cap necessitat te la generin i et facin pensar que la teva vida no es vida fins que no compleixis el que la publicitat t'ha instigat. I volen una televisió més interactiva, o sigui, les nostres opinions a temps real amb els nostres gustos, preferències, ...!!!!
No entenc la nova distribució d'aquests espais de publicitat on quan encara no ha començat el programa, només la capçalera, ja donen anuncis (fins a 5 minuts). És indignant i trobo espantós aquest canvi.
La falta d'objectivitat i professionalitat també cada vegada es veu més a la televisió, moguda per interesos político-econòmics, i es converteix, no en una televisió per a tothom, sinó en una televisió per un determinat grup de persones d'una ideologia determinada, generant odis i ranconies entre germans. I els "televidents" enganxats a la caixa tonta com addictes a una forta droga d'abús. I no entrem en la morbositat que programes "roses", de crits, insults i "putiferio" emeten ja cada dia a qualsevol moment, un més que horrorós exemple als nostres fills (així trobo normal que nenes de 12 o 13 anys ja em demanin la pastilla del dia després a la farmàcia). On pensem arribar?

RECERCA DE LA FUTURA LLAR

Sí, estic a la recerca del pis ideal, per mí i per als meus gossets, per la familia i pels amics, i en un futur pròxim també per a la meva filla Amy. He acabat de treballar a la farmàcia, tant dissabte com diumenge, a les 21h, temps que amb la fresca he dedicat aquesta estona abans de tornar a casa, a part de cuidar a la gandula (la Muffin, la gateta de l'Aleix), a passejar pels carrers a la recerca d'algun pis que s'aproximi el més possible a una futura llar.  Ei, no us penseu que ja he vist molts, no, aquests dos dies he recollit molts números de telèfon de llocs on em pot interessar, a priori pels voltants del carrer del Clot, Navas, Biscaia, Mallorca, etc., i per l'altra part la zona de Camp de l'Arpa, Sant Martí, Trinxant, Rogent, Besalú, Nació, Sospir, ... És tota una aventura, us ho asseguro, però per sort vaig amb temps i aniré mirant mica a mica pisets fins que dins del meu cor un em digui que és aquest, negociem i si s'arriba a un bon tracte ... ja sabeu la resta.
El motiu del canvi és clar i català. Ja no aguanto més la música latina fins les 3 o les 4 de la matinada, la veina amb problemes psiquiàtrics que es dedica a insultar a tot el personal de l'edifici, l'olor de tant en tant a curry recremat i fos a la paella, i l'absència total d'un ascensor (visc a un àtic equivalent a un seté, molta calor a l'estiu i molt de fred a l'hivern). Així que tot això i el fet de treballar al Clot, tenir amics allà i un seguit de moltes coses, fan que estigui molt motivat per buscar i trobar, per somiar i per fer realitat els somnis de saber trobar-me en un lloc on ser feliç, passejar més, fer esport, i tornar a ser el que era, un rialler crònic i un optimista en sèrie.

VIATJAR EN SOMNIS

Hola amics, què vol dir viatjar en somnis? Diverses respostes passen pel meu cap, un cap cansat però jove, un cap amb massa preocupacions i pors però amb ganes de ser vencedor. Un viatge sommiat, una obsesió perquè aquest any no tinc vacances, una enveja sana de tots els amics que hi són i que son la majoria, un viatge iniciàtic, ... Ens cal passaport per als nostres somnis? I tarjeta d'embarcament? Segur que per als somnis no ens cal facturar maletes, però la resta no ho tinc pas clar. Segur que és el viatge més econòmic de la teva vida ja que somiar és de franc, però et deixa els mateixos símptomes que un viatge que t'ha agradat molt, durant un temps (més o menys llarg depenent de la intensitat del somni) estàs una mica amb sensació de què et manca alguna cosa a la teva vida, que tinc el "mono", que costa tornar a la realitat del dia a dia, que aplegues tots els teus records en uns segons per a utilitzar-los en ens moments de feblesa, ... És curiós, quan estem de viatge amb el pensament de tornar al final de les nostres vacances tot està bé, no trobem a faltar a la família ni res semblant, però si el teu viatje no només és per vacances sinò que és per feina, o perquè el món tal com és t'obliga, o alguna cosa semblant, llavors desperta en nosaltres, com un monstre adormit des de fa segles, l'enyorança pels èssers estimats, per la nostra vida d'abans, pel nostre passat, per la gent que hem deixat darrera.
Contemplem orgullosos la meravellosa situació de ser víctimes de l'atzar o providència, ja que no depén de nosastres i qui ho digui menteix, ningú té escrit el seu destí ni els seus somnis.
Un altre dia parlarem de la nova manera de viatjar, els viatges astrals, que es produeixen quan el cos astral es separa del cos físic, movent-se al pla astral, a la vegada que ets conscient i tens el control de tot el que fa el teu cos astral, però això crec que no és el més normal (no moltes persones s'aixequen durant la nit i es veuen encara dormides, encara esteses al seu llit). Però això en horari no infantil ja que dóna una mica de por.

EL SUC DE TARONJA MILLOR NATURAL

Aburrida és l'ingent quantitat de falsos sucs de taronja que amb eines de marketing intenten vendre el que no és més que una mescla de aigua, colorant, saboritzant, estabilitzant, antioxidant, conservants i acidulants. Res com un suc natural de taronja, producte d'esprémer unes quantes taronges. Això sí, un parell de glaçons per a refrescar el que de ben segur està a temperatura ambient, i ara, l'ambient està molt calurós.
De la gent, com a sucs de taronja, diferenciem si és el típic producte "comercial" ple de conservants i demés, o és gent natural que per ser feliç no necessita cap aditiu que el falsegi. Està de moda ser el que un no és, la llei de l'aparent, del miratge. Tot per aconseguir el que equivocadament no aconseguim sent com som, però això és un error, només cal una mica més d'esforç, de treball. Com a cristalls que deformen la realitat de la imatge que tenen darrera, i que només la llum directa pot desvetllar.
Fins i tot parlem de la "llengua natural" (Noam Chomsky) partint d'una gramàtica universal propia del èssers humans d'arrel biològica, des d'on es deriven les diferents llengües de les diverses cultures que han existit a la història de l'home i que encara existeixen. La llengua és viva i mai ha de ser falsejada, ha de ser única i en continua evolució, sense corrompir-la.
Així perquè no posar de moda tot el que sigui natural i deixem així de contaminar i falsejar tot el que toquem. Perquè ha de ser més fàcil per nosaltres ser com som, encara que ara amb uns glaçons per a refrescar-nos.

CUESTIÓ D'ELECCIONS

Saber escollir a qui donar-li una abraçada o retirar-li el salut sembla que ha passat a una altra dimensió i ens ha deixat el el món de la desconfiança. Sí amics, la confiança és un tresor, que tu dones a qui creus que s'ho mereix, com un premi al més llest de la clase, però que es valora diferent.
Prova d'empassar-te l'orgull i de ser no el Déu pagà de prepotència, demana ajuda, consell o aquella paraula amiga que encara que gairebé sempre dura està sempre al teu costat. Diuen que qui t'estima et farà plorar. Jo encara no he fet plorar a molts amics, i espero que això tardi, però en poques mans jo hi confiaria tot.
El mateix passa a la política, però en aquest cas no hi ha res a fer, no hi ha gent, sigui el partit que sigui, que tingui la meva confiança "política". El meu amic Enric comenta que només hi ha un partit de confiaça, CIU, però, i la financiació del cas Palau? Els polítics ens demostren que tot és per interessos partidistes, i fan el mínim possible per sortir a la foto i esgarrapar algún vot indecís. Maleïts usurpadors de la confiança, parasits de les bones voluntats, i lladres de les confiances de la gent.
I així us dic que confieu en les persones que s'ho mereixen i no pas en estaments ni partidaris de la demagògia i el menyspreu dels qui són els seus votant.

SOROLLS i TURISME A CAL JOANCA

La remor del pis ha acabat, la meva amiga Susheela ha tornat a casa seva, i ara només sento els veins i la horrible música latina que un parell d'hores val però tot el dia acaba amb les teves neurones de la raó i et desequilibra per poder pensar amb claretat.

I ara comença el gran dilema de la vida, el fi proper, el següent pas, la propera notícia.
Fullejo el bloc de notes que tinc a sobre la taula, al costat de l'ordinador, a un lloc privilegiat on només coses i alguns accesoris de demostrada utilitat tenen el seu lloc, i no trobo res, no res. Com començar de nou quan la vida sembla que ha marxat de vacances? No és que això vingui de nou, és una propagació de l'ona que fa temps que es belluga, com un efecte Doppler que sembla que no acabi. La televisió m'esgota, la lectura i la calor es combinen per ser hipnotiques encara que a l'hora d'anar a dormir no hi ha ningú que dormi amb aquesta calor.
Ara que l'habitació és a les fosques i sembla que la deixalla acústica comença a minvar, em preparo per anar a fer nones, però no em puc treure del cap que sóc turista a la meva terra, sóc extranger a casa meva, i que fugiria amb molt de gust de la selva de terraces de bars de xinos, locutoris i supermercats pakistanesos. Potser després d'aquestes lletres tancaré els ulls i somiaré amb el següent pas, el fi proper i el meu propi dilema de la vida, i creuré que tot és un malson, que no ploro cada dia i que realment sóc privilegiat d'estar on estic.
Però girem fulla i començem a escriure una pàgina més, encara que la tinta del nostre únic bolígraf comença a escassejar i que en lloc d'escriure torna a desdibuixar la part feta, i torna a plantejar-me un futur alternatiu però sempre a partir de la pudor que el meu present passat calibra la meva ànima.  M'agradaria reomplir amb més sorra el meu rellotge per poder gaudir d'oportunitats per anar canviant, com tècniques "de ensayo y error", que facilitariem les meves capacitats de dissertació que el calor, la música i les coses que posem a la motxilla de la vida, van moldejant l'esperit. Sort que tinc amics i aspirines per quan fa mal el cap.

Últim dia de Susheela a Barcelona

Amb el cos cansat del viatge i de les coses que hem fet junts, Susheela s'ha acomiadat de Barcelona amb un sonriure i amb una intenció de tornar.
Avuí hem dedicat el dia a visitar Montserrat, bressol de la cristianitat a Catalunya i de la catalanitat.
Després d'un viatge en Ferrocarrils de la Generalitat de gairebé una hora hem arribat a l'Aeri de Montserrat, construït al 1930 per una empresa alemana (el poder tecnològic en maquinaria era llavors a les seves mans). Cinc minuts després i un goig de vista, vam arribar al monestir, trobant a faltar alguna senyera o algun símbol evident de la profunda catalanitat. Però un monjo belga em desvetllà el secret. És agost i molts germans han marxat de vacances amb les seves famílies o de recés espiritual a d'altres monestirs més petits, i es veu que la catalanitat està també de vacances, encara que a les dotze el cor va cantar el Salve Regina (en llatí) i el Virolai (lógicament en català).

Passades les dotze van fer el "lunch" i aprofitar després per fer una passejada ja que el temps acompanyava, les vistes ens esperaven i la tramuntana de les muntanyes ens acaronava la cara. El passeig va ser curt degut a què havien de tornar aviat per a què Susheela no perdés l'últim autobús cap a l'Aeroport de Reus. D'aquesta passejada us deixo alguna foto, la primera feta per una parella de Korea que vivia a Nova York (curiosa associació tenint pressent que Korea del Nord està a punt de declarar la guerra als EEUU, encara que no se si eren de Korea del Nord o del Sud). 

Per acomiadar-se del seu estimat, en Vincent, un gos totalment enamorat de la seva estimada, Susheela el va passejar amb tota naturalitat.

Bon viatge Susheela, gràcies per les nostres converses i per tota la teva atenció. Amb gent com tu dóna gust tenir convidats. Bona sort i fins aviat!!!

Segon dia amb Susheela a Barcelona

La sorpresa ha estat meravellosa, una visita al millor equip del món del futbol, al Futbol Club Barcelona, Museu, Estadi i inevitablement la botiga (cada dia més cara).

Amb una visió perfecte de les 6 copes guanyades pel Barça al 2009 on es va declarà el millor equip del món.

Després de sortir una mica esgotats van anar per la zona de Drassanes, dinar a un restaurant vasc molt a prop de les Rambles, amb la conseqüent visita al port i passejar una mica per la platja.

I com no podia ser d'altra manera vam acomiadar la visita amb un "see you later" (fins aviat!!!) a la platja.

Però el dia no va acabar aquí, per la nit vam anar a un fantàstic concert "Duo de guitarres espanyoles" a l'Esglèssia de Santa Anna, amb peces d'Albeniz, Granados, Falla, ... impressionants, i al final amb una guitarra a quatre mans amb una peça de Mozart .... INCREIBLE!!!! S'ha de donar les gracies a Susheela per la gran idea que va tenir, m'ho he passat d'allò més bé, de veritat.

i la foto corresponent al claustre de Santa Anna ....

Com a curiositat d'aquest dos dies, he de comentar que el meu gos Vincent està completament enamorat de Susheela, no viu, no menja, no beu. Estic gelòs del meu gos que és capaç d'enamorar-se d'una bona noia tant ràpidament (els gossos noten les energies, i Susheela és una gran dona amb una fantàstica persona). Tinc molta sort de tenir-la com a amiga.

I demà matinar una mica per anar a fer una visita a la Moreneta. Fins demà!!!

Viatge a l'aeroport de Reus, primera vegada que el visito

Hola amics, divendres dia 30 de juliol vaig anar a buscar a la meva amiga Susheela a l'aeroport de Reus. El viatge d'anada (de 90 minuts i 13 euros) a l'autobus de l'empresa Hispano Igualadina va ser sense problemes, fins i tot vaig anar dormint tot el viatge. L'aeroport petit, però molt ben organitzat, encara que vaig trobar a faltar punts d'internet i alguna sala interreligiosa per a visitants extrangers i nacionals (tot sigui per la solidaritat i la comunió entre cultures). Al viatge de tornada es notava que estava ple de turistes anglesos perquè van deixar l'autobus ple de llaunes de cervesa buides.

Després d'arribar a casa i els gossos donar-li una bona benvinguda (Welcome Sushee!!!) i d'instalar-se mínimament, van agafar el metro i Susheela es va sorprendre de la quantitat de sudamericans i pakistanesos que ni havia.

Ella estava del tot feliç per estar-hi a Barcelona (i també per no trobar-se a Kim, la seva enemiga quan va ser-hi l'ultima vegada a Barcelona (totes dues es van discutir molt amb fortes paraules)).

Van donar una passejada pel centre de Barcelona (des d'Universitat fins a prop de la Catedral, passant pel Palau de la Música, i ella es va quedar maravellada de l'arquitectura d'aquest últim).

Cap a les 22h arribaven al restaurant Onofre, recomenat pel meu amic Aleix, i sense dubte no s'equivocava. Linies discretes i elegants, decoració com una bodega i porcellana tradicional al terra, i no parlent de la cuina, escel.lent i de bon preu.

Després del magnífic sopar, anar cap a casa i xerrar més sobre les nostres coses, i ...  fins demà Susheela!!!

A l'endemà li espera una bona sorpresa ......... i a la nit concert de guitarra espanyola a duo a l'Esglèssia de Santa Anna (cap escenari millor!!!!).

SUSHEELA

Nou cap de setmana, nou i millorat, d'estar-ne sol a tenir la companyia d'una amiga, de Singapur, però resident primer a Abbu Dhabi i ara a Storn on Trent (UK). Amb un canvi a la rutina setmanal aquesta és la millor visita en molt i molt temps. Ja tinc la seva habitació llesta, espero li agradi el pis on visc (és una mica fosc) però sense dubte li encantarà Barcelona.

cridar o no

Ja hi sóc, tot i què la situació no és pas còmode, fregant la superfície salvatge d'un bloc de ciment, aspre, irregular, trobant l'encís de la voluntat de l'home i de Déu, aixecant el gran llibre de la justícia, i cridant però no sent escoltat.

Uns de vacances, altres en pisos i cases noves, altres en terres llunyanes d'habitual residència, i jo aquí, tots en el meu cor i jo en el d'ells.

Mascotes -- Petons a la meva orella de Lia (una de les meves gossetes i la favorita), Vincent buscant alguna cosa per menjar, i Divina dormint al seu coixí. Muffin (gateta de l'Aleix) adoptada per uns dies fins que torni el seu amo de les terres argentines.

Sensacions -- Calor, tant dintre com fora, volent cridar però sentir-me mut, suant al metro sense aire acondicionat, buscant un nou pis de més llum.

MEMORIX

Dono un parell de passes enrera, giro lleument el cap, l'inclino per tal de veure a travès de les ulleres i m'esforço per concentrar-me en les coses que ja he viscut. Allà veig el motiu inicial d'aquest blog, la meva estimada filla Amy. Per diferents motius ara no hi és amb mi, i la trobo a faltar. Faré un viatge, real sense dubte, on la meva filla m'acompanyarà en la meva ment (almenys per ara), i durant aquest camí ens trobarem amb amics i familiars.

Sigues benvingut. Dóna ales a la teva ment i participa!